En certa manera el títol del bloc és equívoc. La meva intenció és incloure-hi no sols aquells textos que "canònicament" han estat acceptats com a feministes, sinó textos cronològicament anteriors al naixement d'aquest corrent de pensament o posteriors, els autors i autores dels quals difícilment s'haurien considerat a si mateixos com "feministes". I, tanmateix, les seves idees van contribuir que els ideals de justícia i igualtat anessin arrelant en les consciències de molts altres homes i dones. Són autors que, com Poullain de la Barre, defensen la igualtat de tot el gènere humà -homes i dones- i denuncien la injustícia de la dominació masculina a què es troben sotmeses les dones.
També hi trobareu textos d'escriptors que, al llarg dels temps, han demostrat que "estimaven les dones", perquè en els seus escrits ens les pinten plenes d'un coratge i una dignitat dels quals, sovint, es troben mancats els protagonistes masculins. Un contrast que no és fortuit, i que - crec- respon a la sensibilitat i saviesa dels escriptors, i, sobretot, al seu afany de mostrar quin és el paper que juga cadascú en el teatre de la vida. Eurípides i Xenofont constitueixen un bon exemple d'aquesta mena d'autors.
Confio que aquesta mescla no us resulti feixuga...
dimecres, 4 d’abril del 2012
dimecres, 21 de març del 2012
Una heroïna de ficció: Clitemnestra, mare coratge
Us demano comprensió per a un altre salt en el temps. Tornem a Grècia, cins segles abans de la nostra era:
Sovint s’acostuma a dotar de “vida pròpia” els personatges de ficció quan se’ls esmenta, tot incorrent, així, en la injustícia flagrant de ignorar aquells que els van crear, i van saber pintar-nos-els amb trets arquetípics, a base de recrear i estilitzar el món on van viure. ¿Hauríem conegut l’actitud contrària a la guerra de les dones de la Grècia Antiga , si Homer, en uns bellíssim versos, no ens hagués descrit el comiat d’Andròmaca i Hèctor o Aristòfanes, en clau d’humor, no ens hagués deixat bocabadats amb Lisístrata?
Naturalment que ens hauria agradat que fossin les mateixes dones les que ens ho expliquessin, però això no treu mèrit als autors que avui ens han permès inclinar la balança del nostre judici a favor de les actituds que van detenir, ja en aquells temps, les dones. Tot plegat, és important recordar-ho en acostar-nos al personatge de Clitemnestra tal com ens la presenta Eurípides a Ifigènia en Aulide.
Si existeix un personatge femení de ficció considerat “malvat” a l’Antiguitat , aquest és, sens dubte, el de Clitemnestra. La seva història - i tràgica mort a les mans del seu fill Orestes- a manera de puzzle, ha estat narrada per diversos autors i ha estat font d’inspiració per a la posteritat. Clitemnestra, juntament amb el seu amant Egist, va matar el seu espòs Agamèmnon, l’heroi hel·lè de la Guerra de Troia, i Cassandra, la bella filla del rei troià Príam que havia estat portada com a esclava al regne dels aqueus.
En les seves obres, Homer i Esquil accentuaven la vessant assassina i venjativa de Clitemnestra. Per contra, Eurípides ens la presenta com una dona cabal. Sembla com si l’autor no sols volgués exculpar-la del crim, desenllaç tràgic, anticipat en l’obra, i sobradament conegut pel públic, sinó mostrar-nos, servint-se de Clitemnestra, la bogeria de la guerra i de la mort sense sentit. Sembla com si volgués destacar la dignitat d’una dona i el seu coratge a l’hora salvar la seva filla, en front de la covardia d’un home totpoderós (Agamèmnon no diu la veritat de les seves intencions i enganya la dona i la filla en fer-les venir a Aulide per a un suposat matrimoni), i la brutalitat immisericorde d’uns guerrers que exigeixen vessar la sang d’una noia innocent, abans de començar a vessar la seva a Troia.
Eurípides exposa amb tot els detalls els motius que suscitaran l’odi de Clitemnestra vers el seu marit, però no incideix en aquest odi. Primer és una mare que arriba contenta –no podia ser d’una altra manera- a la celebració del suposat casament d’ Ifigènia amb el cabdill hel·lè, Aquil·les. I, enfrontada a la sorpresa de l’engany- Aquil·les no sap res del casament- no es queda sense fer res, no es resigna a la fatalitat dels sacrifici d’Ifigènia. Tracta de evitar-lo com sigui, i aconsegueix posar de la seva part el fals promès, Aquil·les, que se sent ultratjat, per haver estat utilitzat sense consentiment en l’engany.
Els esforços d’ambdós resultaran inútils. Agamèmnon no cedeix ja que l’exèrcit exigeix el sacrifici cruent de la filla, perquè amainin els vents i pugui salpar la flota capa a Troia. Ifigènia, per la seva banda, es mostra disposada a oferir la seva vida per l’Hèl·lade; no vol que Aquil·les “lluiti contra els argius per causa d’una dona, ni que mori. És millor que un sol home vegi la llum, que moltes dones”.
En contraposar l’actitud de Clitemnestra a la de la seva filla, que accepta resignadament i heroica – “sublima” diria Freud- el seu destí, Eurípides ressalta la lucidesa i el coratge de l’actuació materna i posa en evidència la falta de valoració que pateixen les dones.
Però no és només això. Eurípides confronta la “raó d’Estat”, la pàtria- justificació que al llarg de la Història han utilitzat tots els cabdills per portar els seus pobles a la guerra i a la mort (“Filla –li diu Agamèmnon-, l’Hèl·lade m’ho exigeix, per la seva salvació he de sacrificar-te vulgui o no vulgui”) - a la “raó humanitària” de la mare, que s’oposa a la mort de l’ésser estimat.
La lectura d’aquesta tragèdia ens remet al conflicte bèl·lic, tant llarg i dolorós per a Grècia, que es va estendre durant bona part del segle V aC: la Guerra del Peloponès, entre Esparta i Atenes. Moltes dones gregues, llavors, van haver de fer-se càrrec de les regnes de casa i hisenda, mentre els marits guerrejaven; per a elles, de ben segur, era vàlida l’afirmació que Clitemnestra adreça a Agamanenon “He estat una dona irreprotxable, m’he mantingut casta i he incrementat el teu patrimoni, de manera que quan entraves a casa t’alegraves , i quan sorties eres feliç”. És veritat que no pogueren evitar la guerra, però no és menys veritat que la seva actitud degué ser la mateixa que la de Clitemnestra d’ Eurípides
Gràcies a autors com ell sabem paper que van jugar les dones en una societat tan “masclista” com la grega, sabem que la raó, no la de l’Estat, estava de part seva. Eurípides va tenir la sensibilitat de reconèixer que la defensa del valor suprem de la vida anava a càrrec seu. Per això, si mai esmentem Clitemnestra com exemple de l’actitud de les dones en defensa de la vida, tot seguit hauríem d’afegir: segons va imaginar-la Eurípides.
Sovint s’acostuma a dotar de “vida pròpia” els personatges de ficció quan se’ls esmenta, tot incorrent, així, en la injustícia flagrant de ignorar aquells que els van crear, i van saber pintar-nos-els amb trets arquetípics, a base de recrear i estilitzar el món on van viure. ¿Hauríem conegut l’actitud contrària a la guerra de les dones de la Grècia Antiga , si Homer, en uns bellíssim versos, no ens hagués descrit el comiat d’Andròmaca i Hèctor o Aristòfanes, en clau d’humor, no ens hagués deixat bocabadats amb Lisístrata?
Naturalment que ens hauria agradat que fossin les mateixes dones les que ens ho expliquessin, però això no treu mèrit als autors que avui ens han permès inclinar la balança del nostre judici a favor de les actituds que van detenir, ja en aquells temps, les dones. Tot plegat, és important recordar-ho en acostar-nos al personatge de Clitemnestra tal com ens la presenta Eurípides a Ifigènia en Aulide.
Si existeix un personatge femení de ficció considerat “malvat” a l’Antiguitat , aquest és, sens dubte, el de Clitemnestra. La seva història - i tràgica mort a les mans del seu fill Orestes- a manera de puzzle, ha estat narrada per diversos autors i ha estat font d’inspiració per a la posteritat. Clitemnestra, juntament amb el seu amant Egist, va matar el seu espòs Agamèmnon, l’heroi hel·lè de la Guerra de Troia, i Cassandra, la bella filla del rei troià Príam que havia estat portada com a esclava al regne dels aqueus.
En les seves obres, Homer i Esquil accentuaven la vessant assassina i venjativa de Clitemnestra. Per contra, Eurípides ens la presenta com una dona cabal. Sembla com si l’autor no sols volgués exculpar-la del crim, desenllaç tràgic, anticipat en l’obra, i sobradament conegut pel públic, sinó mostrar-nos, servint-se de Clitemnestra, la bogeria de la guerra i de la mort sense sentit. Sembla com si volgués destacar la dignitat d’una dona i el seu coratge a l’hora salvar la seva filla, en front de la covardia d’un home totpoderós (Agamèmnon no diu la veritat de les seves intencions i enganya la dona i la filla en fer-les venir a Aulide per a un suposat matrimoni), i la brutalitat immisericorde d’uns guerrers que exigeixen vessar la sang d’una noia innocent, abans de començar a vessar la seva a Troia.
Eurípides exposa amb tot els detalls els motius que suscitaran l’odi de Clitemnestra vers el seu marit, però no incideix en aquest odi. Primer és una mare que arriba contenta –no podia ser d’una altra manera- a la celebració del suposat casament d’ Ifigènia amb el cabdill hel·lè, Aquil·les. I, enfrontada a la sorpresa de l’engany- Aquil·les no sap res del casament- no es queda sense fer res, no es resigna a la fatalitat dels sacrifici d’Ifigènia. Tracta de evitar-lo com sigui, i aconsegueix posar de la seva part el fals promès, Aquil·les, que se sent ultratjat, per haver estat utilitzat sense consentiment en l’engany.
Els esforços d’ambdós resultaran inútils. Agamèmnon no cedeix ja que l’exèrcit exigeix el sacrifici cruent de la filla, perquè amainin els vents i pugui salpar la flota capa a Troia. Ifigènia, per la seva banda, es mostra disposada a oferir la seva vida per l’Hèl·lade; no vol que Aquil·les “lluiti contra els argius per causa d’una dona, ni que mori. És millor que un sol home vegi la llum, que moltes dones”.
En contraposar l’actitud de Clitemnestra a la de la seva filla, que accepta resignadament i heroica – “sublima” diria Freud- el seu destí, Eurípides ressalta la lucidesa i el coratge de l’actuació materna i posa en evidència la falta de valoració que pateixen les dones.
Però no és només això. Eurípides confronta la “raó d’Estat”, la pàtria- justificació que al llarg de la Història han utilitzat tots els cabdills per portar els seus pobles a la guerra i a la mort (“Filla –li diu Agamèmnon-, l’Hèl·lade m’ho exigeix, per la seva salvació he de sacrificar-te vulgui o no vulgui”) - a la “raó humanitària” de la mare, que s’oposa a la mort de l’ésser estimat.
La lectura d’aquesta tragèdia ens remet al conflicte bèl·lic, tant llarg i dolorós per a Grècia, que es va estendre durant bona part del segle V aC: la Guerra del Peloponès, entre Esparta i Atenes. Moltes dones gregues, llavors, van haver de fer-se càrrec de les regnes de casa i hisenda, mentre els marits guerrejaven; per a elles, de ben segur, era vàlida l’afirmació que Clitemnestra adreça a Agamanenon “He estat una dona irreprotxable, m’he mantingut casta i he incrementat el teu patrimoni, de manera que quan entraves a casa t’alegraves , i quan sorties eres feliç”. És veritat que no pogueren evitar la guerra, però no és menys veritat que la seva actitud degué ser la mateixa que la de Clitemnestra d’ Eurípides
Gràcies a autors com ell sabem paper que van jugar les dones en una societat tan “masclista” com la grega, sabem que la raó, no la de l’Estat, estava de part seva. Eurípides va tenir la sensibilitat de reconèixer que la defensa del valor suprem de la vida anava a càrrec seu. Per això, si mai esmentem Clitemnestra com exemple de l’actitud de les dones en defensa de la vida, tot seguit hauríem d’afegir: segons va imaginar-la Eurípides.
dimarts, 31 de gener del 2012
Un poema de M. Mercè Marçal
Potser us estranyi el salt que he fet en el temps, d'Homer a M. Mercè Marçal, a l'hora de triar un poema per al meu bloc. Té una explicació: hi ha un lligam entre l'últim text publicat que ens parla del comiat del troià Hèctor a la seva dona, Andròmaca, i aquest poema de la M. Mercè Marçal. El lligam és la fortalesa. Una virtut que permet als éssers humans afrontar el sofriment, amb dignitat, plantant-li cara. No és que els humans vagin al seu encontre enganyats ni s'enganyin, no és que no sàpiguen el que els espera. Justament perquè ho saben, perquè accepten el seu destí, esdevenen herois. Si Homer ens pintava Hèctor consolant la muller abans d'anar a l'encontre de la mort, aquí M. Mercè Marçal ens descriu amb tota cruesa com sent l'avanç imparable de la mort damunt el seu cos, una descripció que reforça amb una rima seca i cantelluda.
La mort t’ha fet escac i mat sense retop.
I de retop a mi, des del fons del mirallque se m’encara, clos: no hi val amagatall.
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.
Sento l’udol del ca i el plany del llop.
El galop desbocat de l’hora i el cavall
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.
No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen
i on estrafaig només ganyotes de penjat.
I on et veig, cec als dies que s’escolen
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.
dilluns, 23 de gener del 2012
We shall overcome, la cançó que he triat
La cançó, originàriament un gospel compost pel pastor espiscopalià Charles Tindley, fou emprada com a protesta per les dones afroamericanes que feien vaga a l’American
Tobacco Company l’any 1946. Una dona que les va escoltar, va
recollir la cançó i l’hi va passar al cantant Pete Seeger. Esdevingué l’himne del
moviment dels drets civils als Estats Units.
dilluns, 2 de gener del 2012
Homer
Comiat d'Andròmaca i Hèctor a la Ilíada
En el cant VI de la Ilíada, Homer ens descriu el comiat d'Andròmaca i Hèctor, el fill de Príam, que s'atansa al combat. Han passat vora tres mil·lennis des que fou escrita l'obra i encara un calfred ens recorre en llegir aquests versos per l'emoció continguda que destil·len.
Com sempre, les dones costat de la vida i en contra de la guerra. Però, alhora, el que té de memorable el text és que ens mostra la tendresa d'un home com a espòs i com a pare.
Andròmaca
" ...a l'encontre corrents li anà la caríssima esposa,
(...)-anava amb ella la dida
amb l'infant a la sina, innocent tant petit que no deia
res, l'hectòrida amable semblant a una estrella bonica
(...) Hèctor veié el fill, va somriure en silenci.
Se li posa Andròmaca a frec plorant a llàgrima viva,
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Home diví, el teu furor t'occirà, i no et fem gens de pena
el nen menut que no parla, ni jo mateixa que viuda
teva seré, que aviat els aqueus, tots a l'una atacant-te
et mataran (...) cap altre escalf
ja no haig de tenir si el teu destí ressegueixes,
només dolor ; ja no tinc pare ni mare (...).
Hèctor
"...com pateixo per quan un aqueu de cota de bronze
se t'emporti plorosa i et privi dels dies de viure en llibertat.
Serà a Argos teixint el teler d'alguna altra,
o, qui sap, traginant de la font Hiperea o Messeida
l'aigua molt a desgrat, colpida per fortes angoixes,
I qui sap si dirà algú en veure les llàgrimes teves:
"D'Héctor, veus, és la dona, del qui excel·lia en la guerra,
quan es lluitava per Troia, entre els troians domapoltres."
Vet aquí que diran i de nou sofriràs la mancança
de l'espòs que et sóc, que et defensa del jorn d'esclavatge."
Per a mi , tant de bo que em colgui una pila de terra,
això abans de sentir l'alarit de quan t'arrosseguin.
Tal digué, i al seu fill l'esplèndid Hèctor va estendre
les mans, però el nen petit en el si de l'esvelta nodrissa
s'arraulí tot xisclant; l'atordia la vista del pare,
esverat pel plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure la mare augusta i el pare,
i a l'instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre
el seu fill i el besà i va bressar-lo, doncs, amb els braços
(...) i el posà en mans de l'esposa estimada,
la qual , és clar, el rebé en l'aromàtica sina
tot rient entre plors; el marit dolgut ho va veure,
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Dona divina, no vull que tant en en teu cor t'afligeixis..."
En el cant VI de la Ilíada, Homer ens descriu el comiat d'Andròmaca i Hèctor, el fill de Príam, que s'atansa al combat. Han passat vora tres mil·lennis des que fou escrita l'obra i encara un calfred ens recorre en llegir aquests versos per l'emoció continguda que destil·len.
Com sempre, les dones costat de la vida i en contra de la guerra. Però, alhora, el que té de memorable el text és que ens mostra la tendresa d'un home com a espòs i com a pare.
Andròmaca
" ...a l'encontre corrents li anà la caríssima esposa,
(...)-anava amb ella la dida
amb l'infant a la sina, innocent tant petit que no deia
res, l'hectòrida amable semblant a una estrella bonica
(...) Hèctor veié el fill, va somriure en silenci.
Se li posa Andròmaca a frec plorant a llàgrima viva,
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Home diví, el teu furor t'occirà, i no et fem gens de pena
el nen menut que no parla, ni jo mateixa que viuda
teva seré, que aviat els aqueus, tots a l'una atacant-te
et mataran (...) cap altre escalf
ja no haig de tenir si el teu destí ressegueixes,
només dolor ; ja no tinc pare ni mare (...).
Hèctor
"...com pateixo per quan un aqueu de cota de bronze
se t'emporti plorosa i et privi dels dies de viure en llibertat.
Serà a Argos teixint el teler d'alguna altra,
o, qui sap, traginant de la font Hiperea o Messeida
l'aigua molt a desgrat, colpida per fortes angoixes,
I qui sap si dirà algú en veure les llàgrimes teves:
"D'Héctor, veus, és la dona, del qui excel·lia en la guerra,
quan es lluitava per Troia, entre els troians domapoltres."
Vet aquí que diran i de nou sofriràs la mancança
de l'espòs que et sóc, que et defensa del jorn d'esclavatge."
Per a mi , tant de bo que em colgui una pila de terra,
això abans de sentir l'alarit de quan t'arrosseguin.
Tal digué, i al seu fill l'esplèndid Hèctor va estendre
les mans, però el nen petit en el si de l'esvelta nodrissa
s'arraulí tot xisclant; l'atordia la vista del pare,
esverat pel plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure la mare augusta i el pare,
i a l'instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre
el seu fill i el besà i va bressar-lo, doncs, amb els braços
(...) i el posà en mans de l'esposa estimada,
la qual , és clar, el rebé en l'aromàtica sina
tot rient entre plors; el marit dolgut ho va veure,
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Dona divina, no vull que tant en en teu cor t'afligeixis..."
dimecres, 23 de novembre del 2011
Xenofont
Xenofont (en grec Ξενοφῶν, S.VaC) fou un escriptor, historiador i militar grec, cèlebre pels seus escrits sobre la cultura i la història gregues.
Tot prenent la forma d’un diàleg entre Sòcrates i Iscòmac, Xenofont ens parla de la dona i el seu paper a la llar. Passats més de dos mil anys la lectura del text ens sorprèn per la seva frescor. I malgrat que els costums que narra no són els nostres, el tractament que en fa exhala sensatesa i respecte vers la dona. Tant de bo aquesta consideració s’hagués mantingut al llarg dels temps...
Passatge de l’obra, Economia, publicada per la Fundació Bernat Metge el 1931. La versió catalana és de Carles Riba.
dimecres, 16 de novembre del 2011
Una monja molt particular
Sor Juana Inés de la Cruz
 |
(S. XVII, Mèxic) constitueix una defensa de la condició femenina a l'època, i fa responsables als homes de la frivolitat de què acusen les dones.
No endebades, l’autora preferí entrar en un convent a contraure matrimoni per poder dedicar-se a allò que realment li agradava: l'estudi i el cultiu de la literatura.
Hombre necios que acusáis
a la mujer, sin razón,
a la mujer, sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis;
si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?
Combatís su resistencia
y luego, con gravedad,
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.
Parecer quiere el denuedo
de vuestro parecer loco,
al niño que pone el coco
y luego le tiene miedo.
Queréis, con presunción necia,
hallar a la que buscáis
para prentendida, Thais,
y en la posesión, Lucrecia.
¿Qué humor puede ser más raro
que el que, falto de consejo,
él mismo empaña el espejo
y siente que no esté claro?
Con el favor y el desdén
tenéis condición igual,
quejándoos, si os tratan mal,
burlándoos, si os quieren bien.
Opinión, ninguna gana,
pues la que más se recata,
si no os admite, es ingrata,
y si os admite, es liviana.
Siempre tan necios andáis
que, con desigual nivel,
a una culpáis por cruel
y a otra por fácil culpáis.
¿Pues como ha de estar templada
la que vuestro amor pretende?,
¿si la que es ingrata ofende,
y la que es fácil enfada?
Mas, entre el enfado y la pena
que vuestro gusto refiere,
bien haya la que no os quiere
y quejaos en hora buena.
Dan vuestras amantes penas
a sus libertades alas,
y después de hacerlas malas
las queréis hallar muy buenas.
¿Cuál mayor culpa ha tenido
en una pasión errada:
la que cae de rogada,
o el que ruega de caído?
¿O cuál es de más culpar,
aunque cualquiera mal haga;
la que peca por la paga
o el que paga por pecar?
¿Pues, para qué os espantáis
de la culpa que tenéis?
Queredlas cual las hacéis
o hacedlas cual las buscáis.
Dejad de solicitar,
y después, con más razón,
acusaréis la afición
de la que os fuere a rogar.
Bien con muchas armas fundo
que lidia vuestra arrogancia,
pues en promesa e instancia
juntáis diablo, carne y mundo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)