Un poema de M. Mercè Marçal

Potser us estranyi el salt que he fet en el temps, d'Homer a M. Mercè Marçal, a l'hora de triar un poema per al meu bloc. Té una explicació:  hi ha un lligam entre l'últim text publicat que ens parla  del comiat del troià Hèctor a la seva dona, Andròmaca,  i aquest poema de la M. Mercè Marçal. El lligam és la fortalesa. Una virtut que permet als éssers humans afrontar el sofriment, amb dignitat, plantant-li cara. No és que els humans vagin al seu encontre enganyats  ni s'enganyin, no és que no sàpiguen el que els espera. Justament perquè ho saben, perquè accepten el seu destí, esdevenen herois. Si  Homer ens pintava  Hèctor consolant la muller abans d'anar a l'encontre de la mort, aquí  M. Mercè Marçal ens descriu amb tota cruesa com sent l'avanç imparable de la mort damunt el seu cos, una descripció que reforça amb una rima seca i cantelluda. 


La mort t’ha fet escac i mat sense retop. 
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall. 
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.


Sento l’udol del ca i el plany del llop. 
El galop desbocat de l’hora i el cavall 
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.


No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen 
i on estrafaig només ganyotes de penjat.


I on et veig, cec als dies que s’escolen 
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

We shall overcome, la cançó que he triat

La cançó, originàriament un gospel compost  pel pastor espiscopalià Charles Tindley,  fou emprada com a  protesta  per les dones afroamericanes que feien vaga a l’American Tobacco Company l’any 1946. Una dona que les va escoltar,   va recollir la cançó i l’hi va passar al cantant Pete Seeger. Esdevingué l’himne del moviment dels drets civils als Estats Units.

Homer

Comiat d'Andròmaca i Hèctor a la Ilíada


En el cant VI de la Ilíada, Homer ens descriu el comiat d'Andròmaca i Hèctor, el fill de Príam, que s'atansa al combat. Han passat vora tres mil·lennis des que fou escrita l'obra i encara un calfred ens recorre en llegir aquests versos per l'emoció continguda que destil·len. 
Com sempre, les dones costat de la vida i en contra de la guerra. Però, alhora, el que té de memorable el text és que ens mostra la tendresa d'un home com a espòs i com a pare.

Andròmaca 
" ...a l'encontre corrents li anà la caríssima esposa,
(...)-anava amb ella la dida 
amb l'infant a la sina, innocent tant petit que no deia
 res,  l'hectòrida amable semblant a una estrella bonica
(...) Hèctor veié el fill, va somriure en silenci.
Se li posa Andròmaca a frec  plorant a llàgrima viva,
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Home diví, el teu furor t'occirà, i no et fem gens de pena 
el nen menut que no parla, ni  jo mateixa que viuda
teva seré, que aviat els aqueus, tots a l'una atacant-te
et mataran (...) cap altre escalf
 ja no haig de tenir si el teu destí ressegueixes,
només dolor ; ja no tinc pare ni mare (...).


Hèctor
 "...com pateixo per quan un aqueu de cota de bronze
se t'emporti plorosa i et privi dels dies de viure en llibertat.
Serà a Argos teixint el teler d'alguna altra,
o, qui sap, traginant de la font Hiperea o Messeida
l'aigua molt a desgrat, colpida per fortes angoixes,
I qui sap si dirà algú en veure les llàgrimes teves:
"D'Héctor, veus, és la dona, del qui excel·lia en la guerra, 
quan es lluitava per Troia, entre els troians domapoltres."
Vet aquí que diran i de nou sofriràs la mancança 
de l'espòs que et sóc, que et defensa del jorn d'esclavatge."
Per a mi , tant de bo que em colgui una pila de terra,
això abans de sentir l'alarit de quan t'arrosseguin.
Tal digué, i al seu fill l'esplèndid Hèctor va estendre
 les mans, però el nen petit en el si de l'esvelta nodrissa
 s'arraulí tot xisclant; l'atordia  la vista del pare,
esverat pel plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure  la mare augusta i el pare,
 i a l'instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo  als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre 
el seu fill i el besà  i va bressar-lo, doncs, amb els braços
(...) i el posà en mans de l'esposa estimada,
la qual , és clar, el rebé en l'aromàtica sina
tot rient entre plors; el marit dolgut ho va veure, 
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Dona divina, no vull que tant en en teu cor t'afligeixis..."