Homer

Comiat d'Andròmaca i Hèctor a la Ilíada


En el cant VI de la Ilíada, Homer ens descriu el comiat d'Andròmaca i Hèctor, el fill de Príam, que s'atansa al combat. Han passat vora tres mil·lennis des que fou escrita l'obra i encara un calfred ens recorre en llegir aquests versos per l'emoció continguda que destil·len. 
Com sempre, les dones costat de la vida i en contra de la guerra. Però, alhora, el que té de memorable el text és que ens mostra la tendresa d'un home com a espòs i com a pare.

Andròmaca 
" ...a l'encontre corrents li anà la caríssima esposa,
(...)-anava amb ella la dida 
amb l'infant a la sina, innocent tant petit que no deia
 res,  l'hectòrida amable semblant a una estrella bonica
(...) Hèctor veié el fill, va somriure en silenci.
Se li posa Andròmaca a frec  plorant a llàgrima viva,
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Home diví, el teu furor t'occirà, i no et fem gens de pena 
el nen menut que no parla, ni  jo mateixa que viuda
teva seré, que aviat els aqueus, tots a l'una atacant-te
et mataran (...) cap altre escalf
 ja no haig de tenir si el teu destí ressegueixes,
només dolor ; ja no tinc pare ni mare (...).


Hèctor
 "...com pateixo per quan un aqueu de cota de bronze
se t'emporti plorosa i et privi dels dies de viure en llibertat.
Serà a Argos teixint el teler d'alguna altra,
o, qui sap, traginant de la font Hiperea o Messeida
l'aigua molt a desgrat, colpida per fortes angoixes,
I qui sap si dirà algú en veure les llàgrimes teves:
"D'Héctor, veus, és la dona, del qui excel·lia en la guerra, 
quan es lluitava per Troia, entre els troians domapoltres."
Vet aquí que diran i de nou sofriràs la mancança 
de l'espòs que et sóc, que et defensa del jorn d'esclavatge."
Per a mi , tant de bo que em colgui una pila de terra,
això abans de sentir l'alarit de quan t'arrosseguin.
Tal digué, i al seu fill l'esplèndid Hèctor va estendre
 les mans, però el nen petit en el si de l'esvelta nodrissa
 s'arraulí tot xisclant; l'atordia  la vista del pare,
esverat pel plomall que a la cimera onejava.
I esclafiren a riure  la mare augusta i el pare,
 i a l'instant es llevà el casc del cap el gran Hèctor
dipositant-lo  als seus peus, el fúlgid casc, i va prendre 
el seu fill i el besà  i va bressar-lo, doncs, amb els braços
(...) i el posà en mans de l'esposa estimada,
la qual , és clar, el rebé en l'aromàtica sina
tot rient entre plors; el marit dolgut ho va veure, 
va donar-li la mà i un nom precís va aplicar-li:
"Dona divina, no vull que tant en en teu cor t'afligeixis..."