Us demano comprensió per a un altre salt en el temps. Tornem a Grècia, cins segles abans de la nostra era:
Sovint s’acostuma a dotar de “vida pròpia” els personatges de ficció quan se’ls esmenta, tot incorrent, així, en la injustícia flagrant de ignorar aquells que els van crear, i van saber pintar-nos-els amb trets arquetípics, a base de recrear i estilitzar el món on van viure. ¿Hauríem conegut l’actitud contrària a la guerra de les dones de la Grècia Antiga , si Homer, en uns bellíssim versos, no ens hagués descrit el comiat d’Andròmaca i Hèctor o Aristòfanes, en clau d’humor, no ens hagués deixat bocabadats amb Lisístrata?
Naturalment que ens hauria agradat que fossin les mateixes dones les que ens ho expliquessin, però això no treu mèrit als autors que avui ens han permès inclinar la balança del nostre judici a favor de les actituds que van detenir, ja en aquells temps, les dones. Tot plegat, és important recordar-ho en acostar-nos al personatge de Clitemnestra tal com ens la presenta Eurípides a Ifigènia en Aulide.
Si existeix un personatge femení de ficció considerat “malvat” a l’Antiguitat , aquest és, sens dubte, el de Clitemnestra. La seva història - i tràgica mort a les mans del seu fill Orestes- a manera de puzzle, ha estat narrada per diversos autors i ha estat font d’inspiració per a la posteritat. Clitemnestra, juntament amb el seu amant Egist, va matar el seu espòs Agamèmnon, l’heroi hel·lè de la Guerra de Troia, i Cassandra, la bella filla del rei troià Príam que havia estat portada com a esclava al regne dels aqueus.
En les seves obres, Homer i Esquil accentuaven la vessant assassina i venjativa de Clitemnestra. Per contra, Eurípides ens la presenta com una dona cabal. Sembla com si l’autor no sols volgués exculpar-la del crim, desenllaç tràgic, anticipat en l’obra, i sobradament conegut pel públic, sinó mostrar-nos, servint-se de Clitemnestra, la bogeria de la guerra i de la mort sense sentit. Sembla com si volgués destacar la dignitat d’una dona i el seu coratge a l’hora salvar la seva filla, en front de la covardia d’un home totpoderós (Agamèmnon no diu la veritat de les seves intencions i enganya la dona i la filla en fer-les venir a Aulide per a un suposat matrimoni), i la brutalitat immisericorde d’uns guerrers que exigeixen vessar la sang d’una noia innocent, abans de començar a vessar la seva a Troia.
Eurípides exposa amb tot els detalls els motius que suscitaran l’odi de Clitemnestra vers el seu marit, però no incideix en aquest odi. Primer és una mare que arriba contenta –no podia ser d’una altra manera- a la celebració del suposat casament d’ Ifigènia amb el cabdill hel·lè, Aquil·les. I, enfrontada a la sorpresa de l’engany- Aquil·les no sap res del casament- no es queda sense fer res, no es resigna a la fatalitat dels sacrifici d’Ifigènia. Tracta de evitar-lo com sigui, i aconsegueix posar de la seva part el fals promès, Aquil·les, que se sent ultratjat, per haver estat utilitzat sense consentiment en l’engany.
Els esforços d’ambdós resultaran inútils. Agamèmnon no cedeix ja que l’exèrcit exigeix el sacrifici cruent de la filla, perquè amainin els vents i pugui salpar la flota capa a Troia. Ifigènia, per la seva banda, es mostra disposada a oferir la seva vida per l’Hèl·lade; no vol que Aquil·les “lluiti contra els argius per causa d’una dona, ni que mori. És millor que un sol home vegi la llum, que moltes dones”.
En contraposar l’actitud de Clitemnestra a la de la seva filla, que accepta resignadament i heroica – “sublima” diria Freud- el seu destí, Eurípides ressalta la lucidesa i el coratge de l’actuació materna i posa en evidència la falta de valoració que pateixen les dones.
Però no és només això. Eurípides confronta la “raó d’Estat”, la pàtria- justificació que al llarg de la Història han utilitzat tots els cabdills per portar els seus pobles a la guerra i a la mort (“Filla –li diu Agamèmnon-, l’Hèl·lade m’ho exigeix, per la seva salvació he de sacrificar-te vulgui o no vulgui”) - a la “raó humanitària” de la mare, que s’oposa a la mort de l’ésser estimat.
La lectura d’aquesta tragèdia ens remet al conflicte bèl·lic, tant llarg i dolorós per a Grècia, que es va estendre durant bona part del segle V aC: la Guerra del Peloponès, entre Esparta i Atenes. Moltes dones gregues, llavors, van haver de fer-se càrrec de les regnes de casa i hisenda, mentre els marits guerrejaven; per a elles, de ben segur, era vàlida l’afirmació que Clitemnestra adreça a Agamanenon “He estat una dona irreprotxable, m’he mantingut casta i he incrementat el teu patrimoni, de manera que quan entraves a casa t’alegraves , i quan sorties eres feliç”. És veritat que no pogueren evitar la guerra, però no és menys veritat que la seva actitud degué ser la mateixa que la de Clitemnestra d’ Eurípides
Gràcies a autors com ell sabem paper que van jugar les dones en una societat tan “masclista” com la grega, sabem que la raó, no la de l’Estat, estava de part seva. Eurípides va tenir la sensibilitat de reconèixer que la defensa del valor suprem de la vida anava a càrrec seu. Per això, si mai esmentem Clitemnestra com exemple de l’actitud de les dones en defensa de la vida, tot seguit hauríem d’afegir: segons va imaginar-la Eurípides.
Sovint s’acostuma a dotar de “vida pròpia” els personatges de ficció quan se’ls esmenta, tot incorrent, així, en la injustícia flagrant de ignorar aquells que els van crear, i van saber pintar-nos-els amb trets arquetípics, a base de recrear i estilitzar el món on van viure. ¿Hauríem conegut l’actitud contrària a la guerra de les dones de la Grècia Antiga , si Homer, en uns bellíssim versos, no ens hagués descrit el comiat d’Andròmaca i Hèctor o Aristòfanes, en clau d’humor, no ens hagués deixat bocabadats amb Lisístrata?
Naturalment que ens hauria agradat que fossin les mateixes dones les que ens ho expliquessin, però això no treu mèrit als autors que avui ens han permès inclinar la balança del nostre judici a favor de les actituds que van detenir, ja en aquells temps, les dones. Tot plegat, és important recordar-ho en acostar-nos al personatge de Clitemnestra tal com ens la presenta Eurípides a Ifigènia en Aulide.
Si existeix un personatge femení de ficció considerat “malvat” a l’Antiguitat , aquest és, sens dubte, el de Clitemnestra. La seva història - i tràgica mort a les mans del seu fill Orestes- a manera de puzzle, ha estat narrada per diversos autors i ha estat font d’inspiració per a la posteritat. Clitemnestra, juntament amb el seu amant Egist, va matar el seu espòs Agamèmnon, l’heroi hel·lè de la Guerra de Troia, i Cassandra, la bella filla del rei troià Príam que havia estat portada com a esclava al regne dels aqueus.
En les seves obres, Homer i Esquil accentuaven la vessant assassina i venjativa de Clitemnestra. Per contra, Eurípides ens la presenta com una dona cabal. Sembla com si l’autor no sols volgués exculpar-la del crim, desenllaç tràgic, anticipat en l’obra, i sobradament conegut pel públic, sinó mostrar-nos, servint-se de Clitemnestra, la bogeria de la guerra i de la mort sense sentit. Sembla com si volgués destacar la dignitat d’una dona i el seu coratge a l’hora salvar la seva filla, en front de la covardia d’un home totpoderós (Agamèmnon no diu la veritat de les seves intencions i enganya la dona i la filla en fer-les venir a Aulide per a un suposat matrimoni), i la brutalitat immisericorde d’uns guerrers que exigeixen vessar la sang d’una noia innocent, abans de començar a vessar la seva a Troia.
Eurípides exposa amb tot els detalls els motius que suscitaran l’odi de Clitemnestra vers el seu marit, però no incideix en aquest odi. Primer és una mare que arriba contenta –no podia ser d’una altra manera- a la celebració del suposat casament d’ Ifigènia amb el cabdill hel·lè, Aquil·les. I, enfrontada a la sorpresa de l’engany- Aquil·les no sap res del casament- no es queda sense fer res, no es resigna a la fatalitat dels sacrifici d’Ifigènia. Tracta de evitar-lo com sigui, i aconsegueix posar de la seva part el fals promès, Aquil·les, que se sent ultratjat, per haver estat utilitzat sense consentiment en l’engany.
Els esforços d’ambdós resultaran inútils. Agamèmnon no cedeix ja que l’exèrcit exigeix el sacrifici cruent de la filla, perquè amainin els vents i pugui salpar la flota capa a Troia. Ifigènia, per la seva banda, es mostra disposada a oferir la seva vida per l’Hèl·lade; no vol que Aquil·les “lluiti contra els argius per causa d’una dona, ni que mori. És millor que un sol home vegi la llum, que moltes dones”.
En contraposar l’actitud de Clitemnestra a la de la seva filla, que accepta resignadament i heroica – “sublima” diria Freud- el seu destí, Eurípides ressalta la lucidesa i el coratge de l’actuació materna i posa en evidència la falta de valoració que pateixen les dones.
Però no és només això. Eurípides confronta la “raó d’Estat”, la pàtria- justificació que al llarg de la Història han utilitzat tots els cabdills per portar els seus pobles a la guerra i a la mort (“Filla –li diu Agamèmnon-, l’Hèl·lade m’ho exigeix, per la seva salvació he de sacrificar-te vulgui o no vulgui”) - a la “raó humanitària” de la mare, que s’oposa a la mort de l’ésser estimat.
La lectura d’aquesta tragèdia ens remet al conflicte bèl·lic, tant llarg i dolorós per a Grècia, que es va estendre durant bona part del segle V aC: la Guerra del Peloponès, entre Esparta i Atenes. Moltes dones gregues, llavors, van haver de fer-se càrrec de les regnes de casa i hisenda, mentre els marits guerrejaven; per a elles, de ben segur, era vàlida l’afirmació que Clitemnestra adreça a Agamanenon “He estat una dona irreprotxable, m’he mantingut casta i he incrementat el teu patrimoni, de manera que quan entraves a casa t’alegraves , i quan sorties eres feliç”. És veritat que no pogueren evitar la guerra, però no és menys veritat que la seva actitud degué ser la mateixa que la de Clitemnestra d’ Eurípides
Gràcies a autors com ell sabem paper que van jugar les dones en una societat tan “masclista” com la grega, sabem que la raó, no la de l’Estat, estava de part seva. Eurípides va tenir la sensibilitat de reconèixer que la defensa del valor suprem de la vida anava a càrrec seu. Per això, si mai esmentem Clitemnestra com exemple de l’actitud de les dones en defensa de la vida, tot seguit hauríem d’afegir: segons va imaginar-la Eurípides.
