Un poema de M. Mercè Marçal

Potser us estranyi el salt que he fet en el temps, d'Homer a M. Mercè Marçal, a l'hora de triar un poema per al meu bloc. Té una explicació:  hi ha un lligam entre l'últim text publicat que ens parla  del comiat del troià Hèctor a la seva dona, Andròmaca,  i aquest poema de la M. Mercè Marçal. El lligam és la fortalesa. Una virtut que permet als éssers humans afrontar el sofriment, amb dignitat, plantant-li cara. No és que els humans vagin al seu encontre enganyats  ni s'enganyin, no és que no sàpiguen el que els espera. Justament perquè ho saben, perquè accepten el seu destí, esdevenen herois. Si  Homer ens pintava  Hèctor consolant la muller abans d'anar a l'encontre de la mort, aquí  M. Mercè Marçal ens descriu amb tota cruesa com sent l'avanç imparable de la mort damunt el seu cos, una descripció que reforça amb una rima seca i cantelluda. 


La mort t’ha fet escac i mat sense retop. 
I de retop a mi, des del fons del mirall
que se m’encara, clos: no hi val amagatall. 
Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.


Sento l’udol del ca i el plany del llop. 
El galop desbocat de l’hora i el cavall 
del record que ens calciga, ja ni cassigall
del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.


No sé sortir d’aquest carrer tallat
a sang pel mur on les ombres m’endolen 
i on estrafaig només ganyotes de penjat.


I on et veig, cec als dies que s’escolen 
sense donar-nos treva, en el tauler marcat
de la Mort, que ens ha fet escac i mat.